Menu

Per què?

Per què kult-ur?

Qui ha traçat la ratlla que separa allò rural ─el camp─ d'allò urbà ─la ciutat? Com? Per què? Per a què?
Jesús Ibáñez

Les fronteres entre ciutat, barri, urbanització i poble s'han diluït quasi per complet. Fins i tot hem inventat els «enllocs» (AUGÉ, Marc) en detriment dels llocs «de veritat»; tant la vida pública com la privada són hipermonitoritzades pels «grans germans» i per nosaltres mateixos; ja res no és sòlid, discret, perfectament delimitat, estable i durador, sinó que la liquiditat de Bauman ha arribat a totes parts; fins temem ─o desitgem─ haver arribat a un temps de liquidació per tancament.

És, doncs, el moment de repensar el poble i reinventar la ciutat. Cal replantejar-se i respondre d'una altra manera a les preguntes que plantejava Jesús Ibáñez fa ja més de vint anys.

La mobilitat, una característica fonamental del nostre temps, impregna tots els espais habitats i habitables. El nomadisme reapareix com un tret que impregna una gran part de les nostres interaccions i vivències. Hem de prestar atenció i observar els efectes de la mobilitat en la cultura i la vida en els pobles i les ciutats.

Ens cal construir noves maneres de mirar i formes diferents de reflexionar sobre el món en funció a la seua complexitat i interconnectivitat ecològica i oberta que ens possibilite de gestionar millor la incertesa (MORIN, Edgar).

Reivindicar la ciutat

Els promotors de kult-ur entenem que, entre altres explicacions, la globalització és el resultat de l'avanç de la tècnica al servei d'una entronització de l'intermediari –financer, transportista, mercadotècnic, etc. — i la culminació del capitalisme de consumisme i de casino. La globalització és la resultant d'una opció ideològica assumida per una determinada concepció del món que cerca l'increment extrem de la riquesa per part d'uns pocs insensibles i la reclusió en l'extrema pobresa i l'alienació de l'aclaparadora majoria de la població del planeta.

Aqueixa globalització ha destruït totes les estructures de contenció i moderació d'un sistema capitalista feroç, verbigràcia la política tal com la coneixíem. S'ha comprat la voluntat de la societat civil, que va delegar en partits polítics, sindicats i institucions manifestament corruptes —al servei d'interessos particulars de persones i corporacions, no dels comuns als quals havien de representar— i aquestes han estat substituïdes per clubs d'amos privats —llegiu-hi G7, G8, G20, Fons Monetari Internacional, Banc Mundial, Davos...— en els quals només dues parts, els governs d'Alemanya i França (en el cas d'Europa), davant de la passivitat de la resta, regeixen el destí de 500 milions de ciutadans i ciutadanes europeus.

Els problemes es generen globalment, però es pateixen localment. A les ciutadanes i als ciutadans només ens queda la ciutat: el lloc on, de veritat, tots ens veiem les cares. Una ciutat entesa com a espai de convivència d'estranys iguals, on és possible de reinventar aqueixa llibertat de viure entre estranys/estrangers/nòmades. Cada vegada més estranys i estrangers, però també més lliures.

Aqueixa llibertat es fonamenta en la capacitat i el poder de regir les nostres pròpies vides, en el reconeixement en l'altre diferent i divers. Una llibertat pròpia de la humanitat que compartim. Una llibertat que entén les dificultats de l'heterogeneïtat com a oportunitats per al compromís i el canvi social.

La ciutat és un lloc que es regeix per la paraula. En la ciutat, els conflictes es resolen per apel·lació a l'ús arrelat del sentit compartit donat a allò que configura el nostre entorn: les tradicions i els costums, els mites i els ritus, l'ordenament jurídic. En suma: la cultura. Perquè la ciutat és el lloc de la conversació, de les conversacions. La ciutat —enfront de «la selva»— només pot ser ordenada, codificada i codificable, recognoscible, interpretable i comunicable per, amb, i entre els seus habitants. Necessitem aprendre a llegir la ciutat, entendre les conversacions que tenen lloc al seu si. En definitiva, tenim dret a formar part d'aquestes.

La cultura de viure

«La vida és la tasca de l'home en aquest món» (Hölderlin), i la cultura és el llenguatge en el qual s'articula aqueix viure la vida. La necessitat de conèixer i utilitzar aqueix llenguatge de manera subtil, precisa i creativa, personal i pròpia, de manera que ens permeta de reconèixer, imaginar i inventar, constitueix l'eix fonamental de la intencionalitat educativa que impregna la nostra mirada i la nostra acció. Cal aprendre a viure —a viure bé— i a prendre les decisions de valor que concreten dialècticament aqueix «bé». Tot el que fem constitueix aqueixa cultura. Reflexionar sobre la cultura és, llavors, la nostra activitat principal. A partir de la reflexió sobre els diferents àmbits en els quals es concreta la manera d'organitzar-nos socialment, desenvolupem una cultura del viure que inclou el comú, el públic, el compartit. En aquests àmbits, urgeix revisar els vincles socials que generem i l'ús que fem dels mateixos, les formes de comunicació més adequades. En darrer terme, és inevitable qüestionar el mode de producció i el model social dominants que imposen, de manera dogmàtica i absoluta, insuportables i injustificables desigualtats i desequilibris de riquesa i benestar.

Revista kultur, número 1

kultur-vol1-num1

@KulturRevista

logo-revista

logo-uji

logo-peu